Dediquem la portada d’aquest número a Sant Joan de Salelles i a la seva ermita. La capella està dedicada a Sant Joan Baptista sota l’advocació de la decapitació, si bé la festa se celebrava el 24 de juny i no el 29 d’agost; l’església s’alça encara sobre una construcció anterior. Els especialistes afirmen, tot i algunes discrepàncies, que va ser consagrada pel bisbe gironí Servus Dei l’any 904 i convertida en parròquia de Sant Sadurní –el segle XII passaria a ser capella de la parròquia. Se sap que el 1136 el lloc de Salelles i els seus masos pertanyia a Santa Eulàlia de Cruïlles mentre l’ermita pertanyia a Sant Sadurní. Aquesta ermita és un dels monuments del primer romànic que es conserven a la comarca. Té una única nau i absis semicircular amb volta de quart d’esfera. A la façana nord s’hi aprecia una filada de pedres disposades en forma d’espina de peix. Té una porta al nord molt petita per accedir al cementiri, una de principal al sud i una que dóna llum natural a l’església que dóna a ponent. El segle XVI hi havia el benefici d’una confraria i se sap que el segle XVII el capellà anava a celebrar missa a la capella dos cops per setmana. Es va anar deteriorant i es va fer necessària la seva restauració en quatre ocasions: el 1596, el 1783, el 1944 i el 1987. El Museu d’Art de Girona conserva un reliquiari i una lipsanoteca, una caixeta de fusta amb les relíquies de la consagració de l’altar, procedents de Sant Joan de Salellas. L’estat de deteriorament sofert va fer que el 1835 es donés de baixa del culte tot i que s’hi va seguir oficiant. A la fi va ser abandonada i saquejada durant la Guerra Civil. Comptava amb un retaule sobre la decapitació que es va perdre. Al seu lloc s’hi va instal·lar un mosaic de rajoles valencianes que pretén recordar l’original, donació del senyor Fernando Gil. L’església va ser beneïda i va tornar al culte novament el 26 de desembre de 1944 de mà del bisbe Cartanyà. Es va cantar ofici solemne com a pagament pels pietosos donatius que van permetre costejar-ne la restauració.

<b>La darrera reforma i la celebració de l’aplec</b>
L’última reforma de la capella la van fer la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona entre el març de 1985 i el març de 1987. L’objectiu de l’actuació era treure l’habitatge de l’ermità, que hi era d’abans del segle XVI però que estava molt enrunat. A més, s’hi van fer treballs per deixar-la de la forma més semblant al seu aspecte original i es van trobar una tremuja i, sota el paviment, dues sitges. Mossèn Josep Rovira, com a rector de la parròquia, va demanar al bisbe la seva presència per presidir la reobertura del temple el 1987 però, finalment, va ser el vicari general qui hi va assistir. Les obres es van presentar al públic el diumenge 29 de març de 1987 amb benedicció de l’església, l’altar i la nova campana. Hi va haver també sardanes amb la cobla Foment de la Sardana. En aquella època l’alcaldia del municipi estava a mans de Narcís Bach-Esteve, actualment regidor al govern amb Junts pel Municipi (JpM). El dia de Sant Joan d’aquell mateix any s’hi va oficiar missa i es va posar el nom de Joana a la campana. Des de llavors va començar a celebrar-se l’aplec, amb missa cantada per la coral i
un piscolabis. Set anys més tard la missa es va començar a celebrar a les sis de la tarda acompanyada de la cantada dels goigs
del sant amb coca i beguda per a tothom. A banda del consistori també col·laboren amb l’Aplec els propietaris on se situen els terrenys, la família Puig Salellas. El 2001 va haverhi audició de sardanes gràcies als Amics de la Sardana de la Bisbal i comarca. Aquell any hi va participar la cobla Vila de Roses. Entre 2002 i 2006 hi va participar La Bisbal Jove i, el 2007, La Principal de l’Escala.

Autor: Ignasi Corney Oller
Publicat a: La Palanca

El municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura va celebrar ahir diumenge el cinquantè aniversari de l’ordenació del rector Josep Rovira, que ha residit durant 40 anys al municipi, amb una festa. El programa contemplava una missa solemne a les dotze del migdia a l’església de Sant Sadurní amb l’ajut del capellà Josep M. Castellà, i del pare del convent franciscà Josep Costa, ambdós de la Bisbal.

A les dues de la tarda es va dur a terme un dinar de germanor a la Sala de la Societat Recreativa la Concòrdia amb la presència del bisbe de Girona, Carles Soler i Perdigó, a més de familiars i amics. Van assistir-hi prop de 270 persones, fet que va motivar la instal·lació d’unes carpes a l’exterior de l’immoble. Rovira, que és president de la coral Vol d’Oreneta, auxilia actualment a la parròquia de la Bisbal durant dues hores a la setmana. Durant l’acte, va ser obsequiat amb un àlbum fotogràfic, es va entonar una cançó elaborada per a l’ocasió i se li va pagar un viatge a Terra Santa que es preveu que realitzi entre finals de setembre i principis d’octubre, ja que havia manifestat que li faria il·lusió. El consistori li va lliurar una placa i l’alcalde, Ramon Nadal, va manifestar que un carrer de la població portarà el seu nom.

Mossèn Josep Rovira va néixer el 1927 a Arenys de Munt, on va començar de jove a treballar com a empleat en una fàbrica. De vocació tardana, és un apassionat del futbol. A conseqüència d’un esplèndid gol marcat contra l’equip local de La Falange de la població –ell jugava amb Acció Catòlica–, en el mateix partit va patir una dura entrada i va acabar amb la clavícula trencada. Acabada la guerra civil, va morir el seu pare i va haver d’ajudar a la seva mare i als seus dos germans. El 1945 entra al seminari, sent ordenat sacerdot el 8 de juliol de 1956.

Era un costum deixar passar una setmana com a mínim entre la consagració i la realització de la primera missa; actualment es realitza el mateix dia. I la va celebrar el 18 de juliol. Durant 10 anys va ser vicari de Llançà, Castelló d’Empúries i se li va encarregar la parròquia d’Adri, una població que, en aquella època, no comptava ni amb aigua potable ni amb llum. Hi va anar amb la seva mare. Durant una visita, el bisbe va veure que la mare havia de rentar la roba al safareig i li va dir que li posaria un motor per pouar l’aigua. Rovira li va respondre que no hi havia llum. La seva mare va morir jove a conseqüència de l’aturada del tractament del tifus. El 1966, Rovira arriba a Sant Sadurní de l’Heura. Algunes fotografies de principis d’any testimonien encara la presència de l’anterior capellà, Jesús Bosor –que va marxar de missioner a l’Àfrica–, però una veïna afirma que ja va ser casada per Rovira. En els anys posteriors se li encarreguen les parròquies de Cruïlles i de Monells després que els rectors d’aquestes poblacions fossin traslladats en una parròquia de Barcelona el primer i a Llançà el segon.

Amant de la natura i coneixedor de plantes, ocells i feines del camp, ha ajudat a tothom qui n’ha tingut necessitat, ha participat en moltes activitats al poble (fent teatre, muntant campionats de tennis taula, inaugurant el camp de futbol de Monells o les escoles noves) i ha estat una persona pròxima a la població i estimada per tothom anant de caça, ballant sardanes i sent un més però sense oblidar el sacerdoci.

Amb 78 anys, ha patit una infecció de ronyó i ha estat operat de genoll i de la vesícula biliar. Amb tot, això no li ha impedit pujar com a excursionista al Puigmal, al Pedraforca, a la Pica d’Estats, al Puigsacalm i oficiar missa al cim del Canigó. Cada any puja al Matagalls. Precisament, fa pocs dies, els organitzadors de l’Aplec el van obsequiar amb una medalla per celebrar els 20 anys que fa que hi puja i felicitant-lo pels 50 anys de la seva ordenació.

Rovira ha gestionat diverses obres, entre elles la restauració de la capella preromànica d’Esperança i la recuperació de la capella i la seva hospederia com a membre del cos de voluntaris que hi treballava per compensar el percentatge de finançament restant per al pagament de l’obra. Actualment té entre mans la restauració del teulat de l’església de Sant Sadurní. La Diputació de Girona exigia la disponibilitat de l’església, que encara està en actiu i serveix per al culte.

La urbanització del Puigventós va ser promoguda entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta per l’empresa Eurofinques amb el suport de l’Ajuntament. L’exalcalde Antoni Mallorquí explica que el 1981 hi havia 10 cases construïdes i 36 persones censades. En les primeres èpoques de la urbanització hi havia cloaques però totes les aigües anaven cap al Rec del Molí. L’asfaltat era deficient i aquell mateix any es va tornar a asfaltar. El 1982 es va crear l’associació de veïns i, segons Mallorquí, el febrer de 1983 ja hi havia quatre cases de cap de setmana, 11 més construïdes i desocupades, set en construcció i 33 més habitades. Segons els seus càlculs, hi residien més de 130 persones.

En aquella època, la Bisbal es trobava en plena revisió de planejament i amb suspensió de llicències d’obra. Aquest fet va facilitar en alguns casos l’adquisició d’habitatges en quest indret en detriment de la capital baixempordanesa. Amb el pas del temps la urbanització va anar creixent. I es va anar ampliant el número d’habitatges i de persones que els habitaven fins a convertir-se, per influència i per proximitat, en un barri residencial més de la Bisbal. El Puigventós se situa en un turó que és accessible per dos costats: d’una banda, per un camí a la part posterior de l’actual polígon de la Bisbal, actualment asfaltat després d’haver hagut de batallar durant molts anys. I també a través de la carretera que porta cap a Cruïlles trencant cap a la dreta després que s’hagi posat en funcionament un conjunt de semàfors en els accessos a aquest nucli. Actualment, segons dades facilitades pel consistori, hi ha 190 dones i 206 homes sumant un total de 396 persones que hi resideixen.

L’espai posterior a la urbanització, durant els anys 80, va patir el conflicte d’un abocador il·legal de runes, preludi de la instal·lació, anys a venir, d’un abocador industrial de residus inerts i no especials a l’espai conegut com Vacamorta. D’això en fa set anys. L’indret compta amb una pista poliesportiva recentment reformada i, en aquests moments, a l’espai immediatament anterior, s’hi està acabant la construcció d’un centre cívic impulsat per l’Ajuntament.

Autor: Ignasi Corney Oller
Publicat a: La Palanca núm. 8